Del lideratge i les emocions

Un líder és bàsicament la persona més capaç d’influir en les emocions dels altres, les seves emocions causen un impacte directe en els altres, i el seu efecte transcendeix el fet de fer un bon treball.

M’apunto a aquesta consideració del lideratge com la capacitat per gestionar les pròpies emocions i les dels altres, tal com la formulen D. Goleman i R. Boyatzis, entre d'altres. De fet, l’èxit dels grans líders no depèn tant del que fan com de la forma en que ho fan. L’estat d’ànim, el to emocional amb el qual es transmet el missatge és tant o més important que el contingut d’aquest, no, ho és més, decididament. No em refereixo a tot allò relacionat amb el raonament, el pensament analític, o la claredat conceptual, sinó a la capacitat de motivar, guiar, inspirar, escoltar, persuadir, ressonar; verbs enclavats al sistema límbic, el regulador de les emocions del nostre cervell, aquell nucli que només entén de supervivència.

Aquest és un joc d’anada i tornada, des del sistema emocional de l’emissor al dels receptors, i a la inversa, un bucle emocional que pot tirar enrere o enganxar a qualsevol. Tots coneixem persones molt vàlides intel·lectualment, incapaces de sintonitzar amb els altres i amb una traça especial per generar conflictes, i a d’altres potser no tant vàlides, o si, amb una bona capacitat per crear entorns empàtics; entremig, tot un ventall de variants amb diferents intensitats de color. Estudis recents constaten que la gent no deixa la seva feina prioritàriament pel sou, sinó perquè no es senten a gust, reconeguts, valorats, pels seus caps.

Perquè, que busquen els altres en un líder? Segurament la convicció i claredat necessàries per fer front a les amenaces, superar un repte, o fer una determinada tasca; funcions essencialment emocionals, com dissipar boires d’emocions tòxiques i canalitzar emocions en direcció positiva. Aquesta sembla ser la principal tasca del líder en qualsevol organització, i m’atreveixo a dir en qualsevol context, sigui personal, familiar, o laboral. O no és un líder així entès, un pare o una mare, un cap de secció, un professor, o qualsevol que gestioni un grup de persones? No cal dir, si es tracta d'un personatge públic.

Riure’s d’un mateix, ser capaç d’aprendre les coses que han de millorar, admetre un bon grau de crítica, saber quan cal demanar ajut, assumir tasques complexes, crear sensació de presència i seguretat, afrontar nous reptes, adaptar-se als canvis, saber afrontar les circumstàncies adverses, entre moltes d’altres, formen part d’aquesta competència emocional que pot millorar la nostra relació amb els altres, i que encara ningú s’ha decidit a incloure com a continguts curriculars del nostre sistema educatiu, potser no ens aniria malament....

D'estrena i canvis

Estreno bloc, començo aquí a blogger, al tinet ja m’hi trobava bé, però certament aquí les possibilitats i els recursos són molts més. No negaré que m’ha costat una mica decidir-me a fer el pas, allà ja ho tenia tot per ma i ara és com tornar a començar.

Això dels canvis té el seu què, a tots ens costa canviar, de fet, l’ésser humà té una tendència innata a mantenir-se com està, deu ser per allò de que tot sistema tendeix a l’equilibri, a l’estabilitat, i la reducció de la despesa energètica, i nosaltres com a bon sistema que som, en teoria, seguim aquestes lleis universals. Els canvis sempre donen una mica de temor, enfrontar-se al desconegut o al no tant conegut, invertir més energies de les acostumades, portar a terme accions diferents, molt o poc, d’aquelles que ja tenim automatitzades i que no ens demanen gaire esforç.

Tot el que comporta qualsevol tipus de canvi ha de ser capaç, per altra banda, no només de frenar la roda de la inèrcia, aquella que gira sola dia a dia, sinó d’imprimir-li un nou sentit de gir. I aquí és on entren el risc i la resignació, dos quasi antagònics emparentats. L’altre dia escoltava dir a l’Àlex Rovira que la resignació és un suïcidi quotidià, em va semblar una imatge molt forta, i alhora molt aclaridora.

Però jo només he canviat el meu bloc d’emplaçament i li he donat un nou loock, aprofitant les eines que m’ofereix el gmail, que deuen ser moltes més de les que jo puc abastar a hores d’ara, un canvi força senzill si anem a mirar. D’ entre totes, m’agrada poder oferir l’eina de traducció al castellà pels amics de fora, com el Luís de Sevilla, la Graciela del Paraguai o les Sares de Pamplona, el traductor del gencat va una mica lent però funciona força bé.

Doncs que ens citem aquí des d’ara, que esteu convidats a fer tots els comentaris que vulgueu, que tal com diu el pop de més avall “un blog se alimenta de tus comentarios”, i el més important, tots ens alimentem de les aportacions dels altres.

M'estic estressant !!

Segons les darreres dades aportades la Societat Espanyola d’Estudis de l’Estrès, al voltant del 28% de la població pateix estrès, aquesta paraula/concepte tant de moda, però, sabem què és això de l’estrès? I en tot cas, l’estrès és sempre negatiu?
El mecanisme de l’estrès és, en principi, fantàstic, ja que ens ha permès sobreviure, de fet no és més que la reacció que ens serveix als éssers vius per adaptar-nos als canvis. Quan sentim que un esdeveniment ens exigeix un sobreesforç, posem en marxa tot un seguit de mecanismes bioquímics que ens ajuden a obtenir l’energia que necessitem per afrontar-lo.

Imagina per un moment que ets al mig de la sabana, i de sobte, sense saber com, tens al teu davant un lleó, una bèstia d’una mida considerable que et mira com si fossis el seu primer plat, amb unes dents més que afilades, i una actitud amenaçant que no fa preveure res gaire bo,... en aquest moment el teu cervell analitza tots els elements de la situació, els compara recorrent a la seva memòria i si entén que no disposa d’energia suficient per respondre, envia ordres per que el teu organisme alliberi adrenalina. El teu cos es prepara per a respondre, augmenta la freqüència cardíaca, els teus músculs es tensen i les petites arteries que irriguen la pell i els òrgans menys crítics (ronyons, budells) es contreuen per disminuir la pèrdua de sang en cas de ferides i per donar prioritat al cervell i als òrgans més crítics per a l’acció (cor, pulmons, músculs). Estàs preparat per respondre a la situació, bé sigui fugint o lluitant, que són les dues úniques possibles respostes de que disposem. Un cop has aconseguit desfer-te de la bèstia, el teu organisme tornarà a la normalitat.

A aquesta estratègia bioquímica d’afrontament puntual és el que denominem estrés, i que quan es perllonga més del necessari es torna perillós, ja que és quan es posa en marxa la fase de resistència. El cos es manté actiu mentre dura l’estimulació i, tot i aparèixer els primers símptomes de cansament, segueix responent bé. Però si l’activació, els estímuls i les demandes no baixen, el nivell de resistència acaba per esgotar-se i apareix la fase d’alarma. A partir dels efectes d’aquesta darrera etapa és que es comença a parlar de DISTRÉS, és a dir, de les possibles conseqüències fisiològiques negatives d’aquesta reacció corporal.

“L’estrès es converteix en perillós quan apareix amb freqüència, es perllonga de forma inusual o es concentra en un òrgan del cos” (Selye).

Segons Robert Sapolsky , autor del llibre ¿Por qué las cebras no tienen estrés?, el problema d’avui en els humans és que en comptes d’estar contínuament pendents de factors vitals (alimentació, fugida d’enemics...) estem sotmesos en molta major mesura a factors estressants derivats de les nostres relacions socials, aquestes respostes es donen davant temors més indefinits i complexos, i a més, es preparen amb més antelació. Tots aquests factors converteixen l’estrès puntual en estrès global, i per aquest darrer l’organisme està menys preparat.

A tot això cal afegir que ens hem convertit en uns primats tant sofisticats psicològicament que som capaços de generar la mateixa resposta d’estrès simplement en pensar, en imaginar una situació que no existeix en aquest moment; em puc estressar per una reunió que tindré dintre d’una setmana, per un fet amb possibilitat de no arribar a passar, per una percepció meva que potser no coincideix amb la realitat,....

Per altra banda, també els darrers estudis deixen clar que el concepte del síndrome no depèn només de factors externs . En el nostre àmbit vital, els símptomes apareixen més aviat a partir del sentiment subjectiu que ens produeixen els esdeveniments quotidians. Les preocupacions no ens afecten a tots de la mateixa forma, davant el mateix fet unes persones es senten desbordades, i altres no. Per a les primeres afrontar-lo suposa elevar el nivell de distrès, per a les segones, el d'eustrès, o estrés positiu. Segons les investigacions de Richard Lazarus, psicòleg, (Univ. California) és més important la valoració que en fa l’individu de la situació, que les característiques objectives d’aquesta. L’estrès sorgeix com a conseqüència de la posada en marxa de certs processos mentals. Si interpretem el que està succeint com a perillós o considerem que els nostres recursos són insuficients a l’hora d’afrontar-lo, posarem en marxa els mecanismes d’alarma. Del contrari, seguirem estables. Per a aquest autor, el distrès és “una relació concreta entre la persona i l’ambient que és estimada per l’individu com a impositiva o que supera els seus recursos i posa en perill el seu benestar.

Granota Bullida i Risto Mejide

Llegeixo que si posem una granota dintre d’una olla amb aigua bullint veurem que salta instintivament a fora, però si la posem en una olla d’aigua freda i anem augmentant gradualment la temperatura, no se’n donarà compte del que ocorre fins que sigui massa tard. Aquest és el síndrome de la granota bullida.
Paral·lelament, i al mateix fil, rebo aquest fragment del darrer llibre de Risto Mejide:

¿QUÉ QUIERES SER DE MEJOR?

Búscate un segundo. En cuanto nadie mire, coges y te persigues un rato. No te prometo ningún resultado; es más, igual acaba siendo tan inútil como leer este texto, igual por eso sólo ya ni vale la pena. Pero te doy una pista, si quieres encontrarte fácil, búscate en sincero y mírate en algún lugar entre una pequeña promesa y alguna gran frustración.

Ahí andamos todos, entre miles de expectativas y cientos de no pudo ser. Dicho de otro modo, somos algo muy parecido a un manojo de promesas que han ido caducando en forma de fracaso o, con suerte, transformándose en bonitos recuerdos. Pero si lo piensas, la mayoría de tus proyectos van asfaltando de ilusión las ruinas de un pasado que crece bien absurdo destruido por la deflagración de los intentos. Y lo que eres hoy va cubriendo lo que quisiste ser algún día, como ocurre con esos cuadros ocultos bajo otros cuadros, que es lo que la gente jamás ve, y a veces ni siquiera puede intuir.
Si algún día soñaste con ser actriz de culebrones, defensa del Rayo y guitarrista de jazz, lo más probable es que hoy seas estilista en Vallecas, contable de una consultora y cocinero de un motel de carretera.

No me vengas con que tus sueños han evolucionado, que has crecido, que en eso consiste madurar, en adaptarse a la vida y en que la vida se adapte a ti, que ser feliz es aprender a conformarse, y todas esas bobadas de la antiayuda.
Te cambio el secador por una cámara, la calculadora por el balón, y la sartén por una guitarra, y mirándome a los ojos, dime con qué te quedas.
Hablando en plata. Abandonar un sueño es como morir por fascículos. Con la diferencia de que esta colección no la acabas tú, sino que probablemente sea ella la que acabe contigo. El día que la empiezas no te das ni cuenta de lo que estás haciendo, porque con el número uno, también en este caso, vienen todo tipo de tapas, excusas y justificaciones de regalo. Que si ya es tarde para intentarlo, que si al fin y al cabo lo puedo seguir haciendo como hobby, que si en realidad me gusta vivir bien, que si no lo hago es por mi familia, que si necesito una garantía de seguridad, que si ya no tengo edad, ni dinero, ni contactos… lo que sea.
Por eso, a todos los que hoy se planteen convertir sus expectativas en frustraciones. A todos los que pretendan inmolar su vocación con la dinamita del miedo. A todos los que alguna vez se hayan planteado castrarse un te imaginas. A todos esos, con el corazón en una mano y los genitales en la otra, tan sólo os haré una pregunta, ¿tú de pequeño habrías querido ser tú? Y por favor, antes de contestar, intentad que la palabra tarde no rime con la palabra cobarde.
Una vez tuve un profesor que nos puso un único examen final. En una hoja, nos dijo, escribid lo que harías a partir de mañana si hoy os tocasen mil millones. Y ahora voltead la hoja, y detrás me escribís por qué no lo empezáis a hacer ya, aunque no os hayan tocado.
Sólo hubo una forma correcta de contestar esa pregunta. Dejándola en blanco.
(Risto Mejide, "El pensamiento negativo. Acierta mal y pensarás”. Ed. Espasa. Madrid)

Molt durillo, Risto!! Serveixi en tot cas com a revulsiu d’allò que en diem el meu jo real enfront del meu jo ideal, d’allò que pot passar quan ens instal·lem en les rutines o permetem que els petits contratemps cristal·litzin en grans hàbits, que finalment, ens poden sumar en la inèrcia. Y es que, com ocorre amb el cas de la granota que es bull a foc lent, instal·lar-se en la desil·lusió, la frustració i el tedi ens aparta de la nostra visió ideal de nosaltres mateixos.
Certament, amb el pas del temps, és fàcil perdre el contacte amb aquest jo ideal, seria comparable a contemplar la nostra imatge en un mirall entelat en el qual no resulta gens senzill veure qui som realment. Reconèixer els nostres talents i les nostres passions, una tasca, per cert, bastant més difícil del que pot semblar a simple vista, ens pot ajudar a superar la inèrcia de la inevitable manca d’atenció que generen els hàbits arrelats. I per altra banda, connectar amb el nostre jo ideal, amb els nostres somnis, allibera una quantitat ingent de passió, entusiasme i energia positiva.
Però descobrir tot el potencial que tenim i motivar-nos pels nostres somnis i aspiracions també inclou petits peatges, entre d’altres, aprendre a desaprendre, a desaprendre hàbits, formes mecàniques de pensar i d’actuar, a contrarestar anys d’aprenentatge inscrits profundament al nostre cervell.

Ampliant el marc de la realitat

És curiós com les nostres experiències i interpretacions dels esdeveniments estan influïdes per la nostra perspectiva i pel context, és a dir pels marcs amb els quals enquadrem els fets.

Els marcs que nosaltres mateixos seleccionem, de vegades de forma inconscient o no del tot conscient, són els que estableixen els perímetres i les limitacions que enquadren la situació, i solen influir considerablement sobre la forma en què interpretem experiències i esdeveniments específics i també en com responem, en la mesura en que serveixen per donar importància i enfocar la nostra atenció cap a determinats aspectes dels mateixos.

La realitat sempre és un prisma de múltiples cares, però de vegades ens quedem mirant només un els costats de la situació, de l’esdeveniment o de la conseqüència i ens arribem a creure aquest únic punt de vista, mentre que és important donar-se compte de que existeixen moltes formes diferents de veure el mateix fet.

El marc al voltant d’una imatge ens ofereix una bona metàfora per entendre el concepte de l’enquadrament. Segons com enquadrem la imatge tindrem informacions diferents sobre el contingut de la mateixa i, consegüentment, una percepció diferent del que representa. Per exemple, que et sembla que pot ser aquesta imatge? Potser la carena d’una muntanya, o un desert al capvespre... o, no se..... potser .... recorda que el marc condiciona el “que veiem” i percebem en relació amb una determinada experiència o succés, i per tant també influeixen la forma en què experimentem i interpretem una situació. Si ampliem el marc de la imatge anterior, de forma que ens permeti veure una mica més, segur que la nostra interpretació canvia:



Ahh!! Era un braç!!
De sobte podem veure una imatge totalment diferent, aquella línia que podia semblar una muntanya, un desert, una onada,... pren sentit en pertànyer a un braç, a una cosa coneguda pel nostre cervell; la nostra percepció ha canviat abastament, i alhora el significat que li podem donar és totalment diferent.

Encara podem obrir més el marc i donar més elements facilitadors de comprensió:

En aquest cas, en essència la imatge no ha variat, però si que hem obtingut més informació, la ma sembla apropar-se a una altra, i ara podem inferir noves interpretacions de la imatge que completen la nostra representació mental.
La forma de les mans també ens dona molta informació que ens permet imaginar més coses, sembla que una de les mans es mostra receptora de l’altra que la busca,... però si ampliéssim encara més la imatge possiblement podríem tenir alguna sorpresa afegida que ens faria trontollar els nostres esquemes mentals i ens podria donar noves interpretacions que potser no havíem pensat, que no formaven part de la cara del prisma de la realitat que havíem valorat com a veritable. Aquest procés d’enquadrament ens pot ajudar a obviar el que en un moment determinat podem percebre com a limitacions o barreres, posar un marc nou al voltant de la nostra imatge mental, transformant el seu significat, posant-lo en un altre marc o context diferent del percebut prèviament.

Afilar la serra

Imagina que ets un/a llenyataire, i et contracten per serrar arbres, la teva retribució serà proporcional a la quantitat de llenya que hagis fet al cap del dia. Arribes al bosc disposat a aprofitar al màxim la jornada; seguint el teu afany, passes tot el dia serrant sense parar, gairebé sense menjar ni beure. De reüll observes que al teu costat, un altre llenyataire, cada dues hores s’atura una estona; tu penses que està perdent el temps i sense fer gaire cas, segueixes entestat en la teva tasca. A la tarda, cansat, esgotat, suat, mires el munt de llenya que has estat capaç de serrar, satisfet, i quan aixeques la mirada veus que el munt del teu company és més gran que el teu.
Perplex, li preguntes: Com és possible que tu hagis serrat més llenya que jo si t’he vist aturar-te cada dues hores, mentre que jo no he parat ni un minut?
La seva resposta és: Cada cop que m’he aturat, ho he fet per afilar la meva serra. Si et dediques només a serrar i no afiles la teva serra, aviat deixarà de serrar.

Aquesta història és un antic relat jueu, que pot conduir-nos a la reflexió personal. Sovint estem tan immersos en la nostra feina, que oblidem que dedicant uns minuts a afilar la nostra serra ens podríem estalviar moltes hores d’esforç. Es refereix a dedicar un espai del nostre temps a millorar les nostres condicions físiques i intel·lectuals, a mantenir una actitud oberta, un pensament positiu, a crear entorns de relació satisfactoris, a gaudir de petites coses, o a relaxar-nos.

D’alguna manera és el que Stephen Covey descriu als seus llibres, amb els conceptes PRODUCCIÓ DE RESULTATS / CAPACITAT DE PRODUCCIÓ, quan es refereix a la definició bàsica de l’efectivitat personal, i defensa que la veritable efectivitat està en funció de l'equilibri entre el que es produeix i els mitjans i la capacitat de produir, i per tant lligada a la necessitat de cuidar ambdós aspectes; tant pel que fa a la producció de bens materials, econòmics, personals o relacionals.

No pensis en un elefant rosa

Si et dic que NO PENSIS EN UN ELEFANT ROSA, què és el primer que has pensat?

NO hi pensis en aquest ELEFANT! NO el vegis de color ROSA! NO imaginis com mou la seva TROMPA! NO el vegis aixecant una POTA!... crec que això que t’estic demanant és impossible, perquè l’elefant rosa ja està a la teva ment. De res serveix que et digui NO, i no importa quants NO posi davant la frase, seguiràs pensant en l’elefant.

La nostra ment treballa amb els materials que nosaltres li proporcionem, d’entrada el nostre cervell no pot negar una cosa que no coneix, i per negar allò que coneix, primer en fa una representació mental del concepte per passar després a negar-la ( X ). Segons això, podem imaginar com es duu a terme el procés quan li diem a algú: no t’enfadis, vigila no caiguis, no et sentis malament, o quan ens proposem coses com: no vull perdre el temps, no vull deprimir-me, no vull fer més aquesta feina. Estem generant innecessàriament la representació associada a un estat i a unes emocions, del que volem evitar, de forma que és bastant probable que acabi succeint el que intentem negar.

Fixa’t que tot i dir el mateix, aquestes frases transmeten impressions molt diferents:
Estic d’acord amb tu
No discrepo de tu
Mai puc evitar negar que no estigui en desacord amb el contrari del que tu rebutges.

Ara pensem per un moment en aquestes campanyes publicitàries que amb les millors intencions, ens fan arribar missatges com: “No a les drogues”, "No a la violència domèstica”, i com de diferent seria l’efecte si estiguessin redactades en termes positius, específics i conciliadors: “Gest per la pau”, “Convivència..."

Podem parlar en termes positius, definir-nos pel que volem aconseguir, verificar per on van els nostres pensaments i portar-los cap al que sí volem.
Cuida els teus pensaments i ells cuidaran de tu!!

Quina és la teva postura deprimida?

Si vols que això de la depressió et surti bé, la postura és molt important, fantàstic el consell d'en Charlie Brown.

Pots provar a sentir-te deprimit mentre somrius, mentre mires al front, tens el cap amunt, i l’esquena dreta? Una mica difícil, no?
I a l’inrevés, quina postura adoptes per fer determinades coses com pensar, imaginar, projectar-te al futur o recordar el passat?
Una mica més seriós, has pensat algun cop com creem els nostres estats i comportaments?

Per una banda hi participen les nostres representacions internes: el que veiem mentalment i com ho veiem, el que ens diem i escoltem mentalment i com ho fem.

Per una altra banda, també hi juga un paper important la nostra fisiologia: la postura, el ritme respiratori, el grau de tensió o relaxació muscular, la bioquímica que generem...

I en tercer lloc, el més evident, la nostra conducta: el que diem, el que fem,...

Els tres aspectes estan estretament relacionats entre ells i s’influeixen mútuament. Per tant, canviant la nostra representació mental, podem modificar la fisiologia i la conducta; i de la mateixa manera, canviant la fisiologia, també podem introduir canvis en les representacions internes i la conducta.

Si vols i et ve de gust experimentar, t’animo a fer proves amb tu mateix: observo com em sento, observo quina és la meva postura associada a aquest estat, canvio la postura i a veure què passa. També pots fer l’exercici invers: em col·loco en una postura determinada i observo quin estat es genera.

Fractals i patrons de comportament

Un fractal és un objecte semi geomètric l’estructura bàsica del qual es repeteix a diferents escales, amb la particularitat de que pot generar estructures similars en qualsevol escala d’observació.

Pot semblar un pèl complicat però en realitat és molt fàcil, i mirar el video facilita molt la comprensió.

La natura n’està plena d’objectes fractals, només cal observar els núvols, les muntanyes, o els flocs de neu. Succeeix en el desenvolupament evolutiu de la matèria biològica, que es produeixen salts qualitatius en les formes biològiques que donen lloc a noves realitats més complexes, com és el cas de les fulles que presenten una morfologia similar a les de les petites branques de les quals formen part que, alhora, presenten una forma similar a la de la branca, que també és similar a la forma de l’arbre, i en canvi, qualitativament no és el mateix una fulla que una branca o que un arbre.

D’una forma similar, les nostres estructures de pensament i els nostres comportaments, segueixen uns patrons que es repeteixen en diferents nivells, sovint d’una forma recursiva, i amb repeticions cícliques en diferents escales de les mateixes estructures, és a dir, en diferents moments i tipus de situacions.

D'aquesta manera, i aplicable a nosaltres mateixos o a les nostres relacions amb els altres, resulta molt més productiu buscar i identificar el patró subjacent, que dedicar-nos a analitzar i analitzar fins a l’infinit, perquè mai arribarem al final, i sempre trobarem més informació.

Altres formes presents a la natura i que podem extrapolar al funcionament del nostre cervell són les simetries i els espirals, però d’aquestes ja en parlarem un altre dia.

Música per estimular el cervell

“Cuando algo suena bien, nos sentimos bien. Desde la antigüedad se atribuye a la música la capacidad de influir sobre las emociones y el bienestar psicofísico. Los científicos hoy lo han confirmado: el estado de ánimo cambia según las notas”

El fragment pertany a l’article Doctor Music publicat al suplement de La Vanguardia d’aquest dissabte, m’agrada poder llegir-ho perquè sembla que aquelles coses que confirmen els científics, tot i ser coses que tots sabem o intuïm, queden establertes com a veritats creïbles o com a mínim menys exposades a la crítica racional.

Està comprovat que la música afavoreix la concentració i l’aprenentatge, que actua sobre les nostres emocions però també influeix sobre el cos; a nivell orgànic, s’ha demostrat la influència de la música sobre la tensió muscular, la respiració, la digestió i el ritme cardíac. Dels diferents paràmetres de la música, el ritme és el que més ens influeix; tot en l’univers és ritme, període i freqüència, des del ritme de les estacions fins a les freqüències ondulatòries de la llum que ens transmet els colors, passant per la rotació del nostre planeta, tot posseeix de manera intrínseca un ritme, una freqüència, una vibració i el cos i la ment humans no s’escapen d’aquesta realitat.

L’aspecte rítmic de la música actua sobre nombrosos paràmetres fisiològics. El cor té tendència a seguir el ritme de la música, d’aquesta manera, una música de ritme llarg provocarà un descens del ritme cardíac, i influirà també sobre la respiració, disminuint i regularitzant el seu ritme. També sabem que els sons d’alta freqüència tenen propietats estimulants i regeneradores sobre l’organisme. Així instruments com el piano, el violí, la flauta,.. estan recomanats per a revifar la concentració i les facultats intel·lectuals.

El cervell rep i emet ones o patrons elèctrics d’intensitat i freqüència variable, segons l’activitat que la persona estigui realitzant; aquests patrons són diferents si estem fent un treball intel·lectual, manual, si estem dormint o fent una tasca creativa.

I en aquest sentit, em sembla molt interessant l’aplicació de la música Hemi-Sync, aquesta conté una combinació de música i sons que activen ones cerebrals en funció de l’habilitat que vulguem potenciar. Mitjançant els tons emesos es va induint al cervell a entrar en freqüències específiques en les quals és possible realitzar funcions determinades. Es fan servir freqüències que corresponen a les ones alfa i ones theta característiques d’un estat de gran receptivitat i creativitat, i que faciliten els processos de memòria, reflexió, intuïció; o bé ones beta característiques dels estats de productivitat, concentració i aprenentatge. Aquest tipus de música afavoreix una bona harmonització entre els dos hemisferis cerebrals, i per tant la concentració i l’adquisició de la informació.

Aqui van unes Ones Alfa, per cert, amb fractal inclòs:

http://es.youtube.com/watch?v=ale6AZ_nPvs

Si escolteu aquesta música mentre estudieu, treballeu, penseu, decidiu, o us concentreu en algun assumpte important, probablement el vostre cervell respongui amb més celeritat............. i si ho feu, i si ho comproveu,... m’ho podríeu fer saber!

La Navalla d'Ockam

“En igualtat de condicions la solució més senzilla és probablement la correcta”.

El principi de la navalla d’Ockham (o principi d’economia o de parsimònia) és atribuït al frare franciscà Guillem d'Occam, lògic del segle XIV, i fa referència a un tipus de raonament basat en una premissa molt simple: en igualtat de condicions la solució més senzilla és probablement la correcta.
El postulat diu: "Entia non sunt multiplicanda praeter necessitatem" o "No s’ha de presumir l’existència de més coses que les absolutament necessàries”.

En l'actualitat, és enunciat com segueix: "De dues teories competidores, essent les altres coses iguals, la més simple ha de ser preferida". La navalla d'Occam també ha estat anomenada "economia de postulats" o "principi de la simplicitat", i "K.I.S.S." (Keep it simple stupid) (fes-ho simple, estúpid).
Per exemple, per explicar la caiguda d'una poma al terra, podríem plantejar les següents explicacions:
1. Ha caigut per la gravetat.
2. Uns follets entremaliats l'han mogut fins el terra per
intrigar-me.
3. És conseqüència d'un complot del govern per fastiguejar-me i que m'hagi d'acotxar a plegar-la, i varen fer servir raigs cedits per extrarerrestres per baixar la poma.

Totes aquestes alternatives poden explicar el fenomen però el criteri d'Ockham ens convida a escollir la primera com a vertadera, donat que les altres ens obligarien a assumir una sèrie de postulats molt més complicats.
Així doncs, no cal fer més suposicions que les mínimes necessàries per donar explicació als fets, i d'un grup de models explicatius equivalents, amb certesa podem seleccionar el més senzill.

D'aquesta forma, existeixen menys possibilitats d'introduir inconsistències, incongruències i redundàncies però a més es redueix la possiblitat de l'auto-engany inconscient, un dels majors problemes quan es tracta de donar explicacions als esdeveniments de la nostra vida.

Per aquells que sentiu una mica de vertígen davant tanta simplicitat, val a dir que la paraula final correspon a Einstein: "Tot s'ha de fer tan simple com sigui possible, però no més simple".