POR A SER O POR A NO SER? THIS IS THE QUESTION

Por, en definitiva, a ser en el cas de les dones i a no ser en el dels homes; ho explicava molt bé la Carme Garcia Ribas, mentre compartiem entrepans, truita i cafès, a la xerrada-col.loqui que vam portar a terme aquesta setmana un grup de dones, dins del marc de l'Escola de Formació Dones i Política, organitzat per la Plataforma de Dones de CpC i amb la col.laboració de l'Institut Català de les Dones.

Por a ser, la de les dones, o el que ella ha anomenat Síndrome de Maripili, carregat de por de no ser estimades, de ser rebutjades, de necessitat fer content a tothom, d’auto sabotatge intern que supera en molt el sostre de vidre generat pels estereotips externs, i que mediatitza la participació de les dones a la vida pública.

Por a ser perquè creiem que no ens ho mereixem, por a l’èxit que ens fa posar-nos al mercat dels afectes com a “Marca Blanca”, aquella que agrada a tothom, a costa de “La meva Identitat, del meu Target”.

Por plena de creences limitadores respecte a les seves possibilitats, que fan creure a les dones que l’espai públic no és per elles.

Pors que poden ser resumides en dues grans pors, la del fracàs i la del rebuig, i que marquen la diferència entre comunicar bé o no, entre una veu de fil fràgil que surt per la boca petita i una veu potent fruit d’una actitud oberta d’autorització personal, i que defuig de les “xarxes de perpètua insignificança” que nosaltres mateixes ens imposem.

Identificar i reconèixer la por és el primer pas, autoritzar-me i donar-me permís el següent, per tal de començar a actuar. L'altra cara de la moneda és que per fer això cal assumir la pròpia responsabilitat i deixar de llençar pedres fora, deixar de banda el discurs que ens situa com a objecte, el discurs instal·lat en la queixa, el que desmobilitza, i assumir el discurs com a subjecte /actiu /que actua/ des del propi poder personal. O és que el lideratge no comença pel meu propi lideratge? Pel permís que cada un/a es dona per ser com és? Per acceptar que cada un/a te dret A SER com pugui, que no equival a com vulgui?

Escullo, entre els molts fils de conversa que es van plantejar, el que comença amb la frase “Coquetejar és submissió, seduir és poder”, bonica i pol.lèmica construcció, plena de significats en cada una de les paraules que la composen i que donaria per si mateixa per un curs dels complerts; queda pendent per una altra estona, parlar de la por a no ser, o Síndrome de Manolo.

La Carme Garcia Ribas presenta el seu nou llibre “Miedo a ser. Las imposturas de la feminidad” el dia 11/11 a la Casa del Llibre, Pg de Gràcia, Bcna.

Teaming

De ser un jove emprenedor, ambiciós, crear una empresa, aconseguir èxits, ser un referent clau al sector, creure’s haver assolit la felicitat passejant amb el seu Porsche pels carrers d’Amsterdam, a tenir una filla amb hidrocefàlia greu, prendre consciència de la necessitat de fer canvis radicals a la seva vida, crear el Teaming, i dedicar la seva vida a difondre aquesta idea, a fer que la màxima quantitat de gent la conegui; aquest és el Jil van Eyle, el que havia estat assistent personal de Frank Rijkkard, l’ex entrenador del Barça.

Un concepte que sobta i pot arribar a generar desconfiances per la seva extrema senzillesa, Teaming no és una ONG, no és una fundació, no és una empresa, no te treballadors, no té número de compte bancari. Teaming només és una idea, que consisteix en una iniciativa solidària per reunir micro donacions en equip, donacions d’un euro, 1, al mes, una quantitat simbòlica que a nivell individual no té sentit, però que quan ho porta a terme un col·lectiu o un grup d’empresa, es converteix en la possibilitat real de col·laborar en el projecte solidari que el mateix col·lectiu hagi escollit.

(Amb el Jil van Eyle al Congrés de la JCI, foto cedida per la Núria Martí)

A canvi de res? A aquesta pregunta ell sempre contesta, que aquest és un projecte voluntari, transparent, en el qual el seu mèrit només consisteix en haver simplificat la idea (1 euro), donar-li una marca a una cosa que ja es feia amb altres noms (Teaming) i difondre’n la idea.

Tot això ho explicava amb una energia i una força increïble, aquest cap de setmana passat al Congrés de la Jove Cambra Internacional que s’ha celebrat a Manresa, davant un auditori ple de joves emprenedors, als quals els assegurava que el més important si creus en alguna cosa, és seguir endavant, buscar l’excel·lència en tot allò que fas, viure el somni, perdre les pors, i perseverar.

La meva forma de col·laborar en la difusió del Teaming és penjar aquest article al meu bloc, al Jil li va semblar bona idea, penso que hi ha coses que valen la pena realment.

Y aquí quién manda?

Sin seguidores no hay líderes. Y sin líderes las sociedades se hubieran hundido en conflictos insolubles. ¿Cómo elegimos ahora a nuestros líderes? ¿Cómo lo hacíamos antes?

En dos millones y medio de años no hemos mejorado en la manera de escoger a nuestros líderes. Son necesarios, como lo son los seguidores, para llevar una sociedad adelante sin que se disgregue por los conflictos. Eduardo Punset debate sobre los criterios evolutivos en la elección de un buen líder con el psicólogo social Mark van Vugt, investigador de la Universidad de Kent.

(aqui puedes ver el video)

Las que considero las mejores ideas:

1. Probablemente primero fueron los seguidores, más tarde decidimos quién era el líder.

2. Las razones evolutivas que explican los motivos para que los seguidores se juntaran en un grupo están directamente relacionadas con la hostilidad del medio y la necesidad de la supervivencia.

3. En las primitivas sociedades recolectoras, los líderes eran escogidos para tareas concretas, eran líderes situacionales.

4. Es durante el desarrollo de las sociedades agrarias, con la abundancia de recursos y excedentes, que surgen los líderes globales, ya que se dan las condiciones necesarias para que la comunidad eligiera un jefe que administrara los bienes.

5. Así surge la política, con un papel muy importante, a costa de la posibilidad de que los líderes se apropiaran de los recursos, formando élites de apoyo en las tareas de liderazgo.

6. En el momento en que alguien se plantea la posibilidad de que sus descendientes gozaran de sus mismos privilegios, se crea el liderazgo hereditario.

7. Con la revolución científica, aparece una tercera variedad de liderazgo, un tipo de líder que no es especialmente entendido en un tema concreto.

8. Hoy la tendencia es hacia la vuelta al liderazgo de las pequeñas tribus del pasado, líderes que deben buscar el consenso porque de otra manera nadie querrá seguirlos.

9. Las necesidades actuales apuntan claramente hacia un tipo de líder que propicie el contacto humano, la capacidad de comprensión, y de tener en cuenta a los subordinados.

10. El diseño de grupos de trabajo tiende hacia la interdependencia y el establecimiento de objetivos comunes con el fin de crear un colectivo comprometido.

11. La capacidad de gestionar las emociones o el dominio de los mecanismos de toma dedecisiones se revelan fundamentales en el liderazgo actual.

12. El liderazgo femenino se sustenta en las habilidades pacificadoras de la mujer, por lo que parece resultar más adecuado en momentos con pocos conflictos.

13. Los valores que parece que todos deseamos en nuestros líderes están relacionados con que sean fiables, dignos de confianza, no demasiado ambiciosos, y algo más altos que el resto.

“Para dirigir a la gente, camina tras ellos”
Lao Tzu

Atreveix-te

Del lideratge i les emocions

Un líder és bàsicament la persona més capaç d’influir en les emocions dels altres, les seves emocions causen un impacte directe en els altres, i el seu efecte transcendeix el fet de fer un bon treball.

M’apunto a aquesta consideració del lideratge com la capacitat per gestionar les pròpies emocions i les dels altres, tal com la formulen D. Goleman i R. Boyatzis, entre d'altres. De fet, l’èxit dels grans líders no depèn tant del que fan com de la forma en que ho fan. L’estat d’ànim, el to emocional amb el qual es transmet el missatge és tant o més important que el contingut d’aquest, no, ho és més, decididament. No em refereixo a tot allò relacionat amb el raonament, el pensament analític, o la claredat conceptual, sinó a la capacitat de motivar, guiar, inspirar, escoltar, persuadir, ressonar; verbs enclavats al sistema límbic, el regulador de les emocions del nostre cervell, aquell nucli que només entén de supervivència.

Aquest és un joc d’anada i tornada, des del sistema emocional de l’emissor al dels receptors, i a la inversa, un bucle emocional que pot tirar enrere o enganxar a qualsevol. Tots coneixem persones molt vàlides intel·lectualment, incapaces de sintonitzar amb els altres i amb una traça especial per generar conflictes, i a d’altres potser no tant vàlides, o si, amb una bona capacitat per crear entorns empàtics; entremig, tot un ventall de variants amb diferents intensitats de color. Estudis recents constaten que la gent no deixa la seva feina prioritàriament pel sou, sinó perquè no es senten a gust, reconeguts, valorats, pels seus caps.

Perquè, que busquen els altres en un líder? Segurament la convicció i claredat necessàries per fer front a les amenaces, superar un repte, o fer una determinada tasca; funcions essencialment emocionals, com dissipar boires d’emocions tòxiques i canalitzar emocions en direcció positiva. Aquesta sembla ser la principal tasca del líder en qualsevol organització, i m’atreveixo a dir en qualsevol context, sigui personal, familiar, o laboral. O no és un líder així entès, un pare o una mare, un cap de secció, un professor, o qualsevol que gestioni un grup de persones? No cal dir, si es tracta d'un personatge públic.

Riure’s d’un mateix, ser capaç d’aprendre les coses que han de millorar, admetre un bon grau de crítica, saber quan cal demanar ajut, assumir tasques complexes, crear sensació de presència i seguretat, afrontar nous reptes, adaptar-se als canvis, saber afrontar les circumstàncies adverses, entre moltes d’altres, formen part d’aquesta competència emocional que pot millorar la nostra relació amb els altres, i que encara ningú s’ha decidit a incloure com a continguts curriculars del nostre sistema educatiu, potser no ens aniria malament....