Por, en definitiva, a ser en el cas de les dones i a no ser en el dels homes; ho explicava molt bé la Carme Garcia Ribas, mentre compartiem entrepans, truita i cafès, a la xerrada-col.loqui que vam portar a terme aquesta setmana un grup de dones, dins del marc de l'Escola de Formació Dones i Política, organitzat per la Plataforma de Dones de CpC i amb la col.laboració de l'Institut Català de les Dones.
Por a ser, la de les dones, o el que ella ha anomenat Síndrome de Maripili, carregat de por de no ser estimades, de ser rebutjades, de necessitat fer content a tothom, d’auto sabotatge intern que supera en molt el sostre de vidre generat pels estereotips externs, i que mediatitza la participació de les dones a la vida pública.
Por a ser perquè creiem que no ens ho mereixem, por a l’èxit que ens fa posar-nos al mercat dels afectes com a “Marca Blanca”, aquella que agrada a tothom, a costa de “La meva Identitat, del meu Target”.
Por plena de creences limitadores respecte a les seves possibilitats, que fan creure a les dones que l’espai públic no és per elles.
Pors que poden ser resumides en dues grans pors, la del fracàs i la del rebuig, i que marquen la diferència entre comunicar bé o no, entre una veu de fil fràgil que surt per la boca petita i una veu potent fruit d’una actitud oberta d’autorització personal, i que defuig de les “xarxes de perpètua insignificança” que nosaltres mateixes ens imposem.
Identificar i reconèixer la por és el primer pas, autoritzar-me i donar-me permís el següent, per tal de començar a actuar. L'altra cara de la moneda és que per fer això cal assumir la pròpia responsabilitat i deixar de llençar pedres fora, deixar de banda el discurs que ens situa com a objecte, el discurs instal·lat en la queixa, el que desmobilitza, i assumir el discurs com a subjecte /actiu /que actua/ des del propi poder personal. O és que el lideratge no comença pel meu propi lideratge? Pel permís que cada un/a es dona per ser com és? Per acceptar que cada un/a te dret A SER com pugui, que no equival a com vulgui?
Escullo, entre els molts fils de conversa que es van plantejar, el que comença amb la frase “Coquetejar és submissió, seduir és poder”, bonica i pol.lèmica construcció, plena de significats en cada una de les paraules que la composen i que donaria per si mateixa per un curs dels complerts; queda pendent per una altra estona, parlar de la por a no ser, o Síndrome de Manolo.
La Carme Garcia Ribas presenta el seu nou llibre “Miedo a ser. Las imposturas de la feminidad” el dia 11/11 a la Casa del Llibre, Pg de Gràcia, Bcna.
1 comentari:
Hola Alicia,
he llegit el teu post i com a home no he pogut evitar escriure quatre ratlles...
1) La por que sentiu és la por que tenen els homes de les dones. Sabem que som una mica inferiors en evolució i això fa que els egos dels homes se sentin insegurs. Sou més evolucionades i per això la vida us dona la responsabilitat de gestar un fill dins el vostre ventre, i no dins el nostre.
2) Heu de deixar de comparar-vos amb l'home. Si l'home té més visibilitat en les "altes" esferes de les empreses, no vol dir que les dones hagueu de seguir el nostre exemple per sentir-vos "complertes" o "estimades" o "iguals". Hi ha diferències en la personalitat dels dos sexes. No entraré en detall, però dubto que tots dos sexes estiguem predisposats naturalment al mateix tipus de tasques.
3) A casa maneu vosaltres. L'economia domèstica la porteu vosaltres. I nosaltres ho acceptem i no ens sentim inferiors! Tot al contrari, ens sentim afortunats. Com podeu aplicar-vos això?
4) Com a sexe esteu molt més unides que els homes amb els homes. Aquí cau la vostra força especial. Teniu força de "grup". Els homes en canvi només tenen força individual. Vosaltres heu d'aprofitar de treballar en grup, i veureu com els homes no poden parar-vos els peus mai més.
Publica un comentari a l'entrada